Després d’una temporada de silenci avui torno al teclat per narrar-vos les aventures d’una colla de somiadors que es dirigeixen al firmament, i per arribar-hi ha construït un coet.
Aquesta vegada no em limitaré a fer la crònica de la diada, per entendre el que ha significat necessiteu saber en quin context ens trobem, i per què aquest resultat ens propulsarà cap a una gran temporada.
La primera temporada dels Castellers de Tortosa va ser curta a plaça, el primer castell va arribar a festes de la Cinta, principis de setembre, i va ser discretament exitosa: 9 castells descarregats que a nosaltres ens van omplir el cor d’alegria. La següent va començar ben d’hora ben d’hora, potser massa, i tot i que prometia molt en un principi vam anar veient com les diades es quedaven amb dos castells descarregats, un o inclús cap. El recompte final ens va donar només 3 diades amb tot descarregat i encara que vam estrenar el 4d6a ens vam haver d’oblidar de la desitjada torre. No em mal interpreteu, no va ser una mala temporada, vam esquivar (heroicament en algun cas) les caigudes i la diada del Bateig va ser de somni. Però per assaborir els moments dolços hem de tenir presents els amargs. És qüestió de contrast.
La tercera temporada ens l’hem pres amb clama, unes bones vacances i una primera diada tardana (la majoria de colles es van estrenar ja fa setmanes), però això no ens ha preocupat. Havíem de construir les bases, dissenyar la forma, provar cada peça, tenir problemes per poder trobar les solucions i testar el nostre coet cent vegades abans de dur-lo al camp d’enlairament.
Els assajos havien anat molt bé, i no només els últims sinó que des de principi de temporada la afluència als assajos havia sigut bona i havíem pogut tancar pinyes des del moment 0. Però la sorpresa va ser en arribar a la diada. Hi eren tots, i portaven amics. Els padrins incondicionals, Los Xics Caleros, també s’hi van presentar i inclús uns amics de la Muixeranga de Vinaròs ens van sorprendre i van acudir a donar un cop de mà. En total, entre camises (nou de noves) i camisetes, érem una setantena. Els tècnics de pinya estaven extasiats. I podria acabar aquí la crònica, podria no contar-vos quins castells vam fer o vam deixar de fer, perquè només el fet de reunir tota aquesta gent a la primera diada, ja val or.
Però això és la crònica d’una diada castellera, així que els castells no hi poden faltar. Vam obrir plaça (davant de la fira d’Expoebre a Tortosa) amb un 3d6, quina sorpresa eh? Però si una fórmula funciona, per a què canviar-la. En aquesta construcció vam estrenar el nostre primer dos petit! A més de l’enxaneta, que va anar als tres castells i, s’ha de dir, ho va bordar. 1/3 descarregat.
Actuàvem amb Xiquets d’Alcover i Minyons de l’Arboç que van fer tots dos un id3d6.
A segona ronda tocava el 3d6a, castell que sempre ens ha donat molts problemes tancar pel poc espai que queda entre els 4 baixos, i sinó, pregunteu a les crosses. Vam desmuntar el primer peu, que havia quedat massa obert, el segon sí que estava bé, cap amunt! estarem aprenent? 2/3 descarregat.
Els de l’Arboç van repetir el 3d6, aquest cop amb èxit, i Alcover va desmuntar un 3d6a.
Per acabar portàvem el 4d6, un castell que a assaig sempre ens dona molts problemes i en canvi a plaça descarreguem amb tranquil·litat. Tranquils, ja hem descobert que passa i a partir d’ara als assajos anirà igual de bé ( o això espero… ejem). I sí, ho vam tornar a fer, 3/3 descarregat.
Minyons van descarregar també un 4d6i van utilitzar la ronda de millora per fer un 3d6a. Xiquets van intentar un 3d6a.
Per acabar, ja amb l’eufòria a flor de pell i els càntics pertinents realitzats, tancàvem la diada amb els 3 pilars simultanis.
Una primera diada així, quin millor motor per propulsar-nos? Nosaltres som el coet, i les estrelles ens esperen.
La cronista
Hi havia baixos nous, crosses, laterals i agulles que no havien fet mai castells, dos terces que s’estrenaven i la gran incògnita del dia, la nova enxaneta. Havia treballat dur i els últims assajos estaven sortint molt bé, però no sabíem com reaccionaria als 6 pisos. Per sort venia 100% motivada i amb moltes ganes de debutar. Així vam començar a pujar el castell que es va mantenir ferm i amb bona mida durant la carregada, les petites anaven pujant a bon ritme i semblava que tot anava bé. El cap de colla les anava animant i creuava els dits perquè l’exaneta no es fes enrere a últim moment. I no ho va fer, havia arribat fins allí i ara no es podia deixar dominar per la por, havia aprés que els més valents no són els que mai tenen por sinó el que saber superar-la, i ella era valenta. L’acotxadora estava col·locada, era el seu torn: pinza, peu a la faixa, un peu, l’altre, i aleta! Un gran somriure es va dibuixar a la seva cara, ho havia aconseguit. Ara tocava descarregar-lo. Durant la baixada la rengla es va allunyar una mica i el tres va perdre la mida, però ja estaven sortint dosos i no va suposar un problema. Primer castell descarregat!
