La temporada s’ha acabat, avui hem fet l’últim pilar d’aquest any. Sí encara estàvem per aquí marejant, amb el fred que fa! Però què voleu, som novells i encara no sabem molt bé com funciona això. Però l’ocasió s’ho valia.
A Ferreries s’ha muntat una fira solidària, i, els castellers de Tortosa, volíem ser-hi presents. A més de tenir una paradeta on recaptem diners per a la Marató de TV3 venent vermut, hem volgut participar activament, com tantes altres entitats, alçant un pilar.
L’ambient de solidaritat i participació que hi havia aquest matí a la fira s’ha fet ben palès quan molta gent del públic s’ha apropat a fer pinya en nosaltres. Això ens encanta, que la gent es pugui sentir part d’aquest projecte nostre i demostrar quan les persones treballem juntes podem aconseguir coses molt boniques. I d’això es tractava avui, de col•laborar i ajudar amb un gest o una moneda, de ser solidaris.
Tanquem la temporada molt contents del que hem aconseguit aquest primer any i amb ganes de seguir donant gerra, ben aviat tornareu a sentir notícies nostres!
Bones festes, salut i castells!
Autor: Castellers de Tortosa Sang Grana
II Trobada de colles del sud
Per a nosaltres era la primera, i la vam rebre amb moltes ganes. Sabíem que seria una diada bonica, fins a nou colles hi estàvem convidades, i era la primera vegada que les tres colles de l’Ebre compartíem plaça. Sabíem que havíem de fer un bon paper, érem la colla més novella però anàvem a demostrar que estem a l’altura. La setmana passada vam completar els tres castells a Vila-seca, i això ens donava confiança, a Montblanc ho tornaríem a fer!
Ja us podeu imaginar que organitzar una diada d’aquestes magnituds pot ser molt complicat, la dinàmica es va basar en tres blocs de tres colles que actuaven simultàniament. Nosaltres estàvem al tercer grup amb Briballs de Cornudella i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. No detallaré quins castells va fer cada colla, resumint diré que va ser un no parar. Gralles i tabals en un cànon que no s’aturava, una aleta verda, una blava, una altra marró, i entre unes i altres de tant en tant se’n veia una que encara anava de blanc. Érem els Castellers de Tortosa, modestos però orgullosos dels nostres recent estrenats castells, que tornàvem a la càrrega.
Portàvem la mateixa diada de fa una setmana, així que vam obrir amb el 3d6 com ja és tradició, el castell que ens dóna seguretat per encarar una bona diada. I que parat estava! Va pujar ràpid i ferm, i el vam descarregar sense problemes, sembla que li comencem a agafar el puntet. Mireu-lo, mireu-lo…
Després de fer pinya amb les colles que actuaven a continuació, el cap de pinyes va començar a cridar la gent. Baixos, agulles, contraforts, crosses i totes les mans estaven al lloc. El cap de colla va entrar per quadrar el castell, era el tres amb agulla. A veure, quina diferència hi ha del 3d6 al 3d6a? Per què és més difícil? Per començar hi ha un pilar al mig, cosa que fa que l’estructura de fora hagi d’anar més oberta per poder encabir un baix més dins al nucli. Com??? Allí dins que no entra ni la llum del sol? Que no hi cap ni un mocador de més, ni una arracada? Doncs sí, allí hi hem de posar un altre baix, sort que va sense crosses ni contrafort… A tot això, se li ha d’afegir una altra complicació, i és que les agulles, que normalment aguanten els segons de l’estructura de fora quan hi ha un pilar al mig, canvien la seva funció i es converteixen en les mans que hauran d’aguantar aquest pilar, per tant, els laterals del tres han de treballar el doble i fer de laterals i d’agulles. Ja esteu marejats? Imagineu ells…. Ah! Se m’oblidava la part més divertida, quan el tres baixa i es queda el pilar sol, els segons han de baixar fent la croqueta. Vaja, que tot plegat és un xou.
Ara que ja sabeu més o menys com funciona comencem amb la descripció del que va ser el castell més èpic que hem hagut de defensar els de Tortosa. Som-hi, segons col·locats, terços i canalla damunt la pinya i les gralles preparades. Anem amunt a la primera, a mesura que puja gent allò es va obrint perillosament, però, de moment, aguanta. Es sent la primera aleta mentre els segons amb prou feines s’arriben de braç per agafar-se, una terça que comença a treure el cul encara fa que tot sembli més estrambòtic, el castell remena de valent. L’enxaneta s’afanya en baixar, l’acotxadora encara no ha acabat. El pilar ha tingut feina per pujar en mig d’aquell tres que ha perdut la forma ja fa estona, però arriba a temps per a l’entrada de l’acotxadora. Les dosos comencen a sortir, ben finetes perquè el tres està a punt de trencar-se; però el defensem, perquè el volem descarregar, perquè sabem que podem i perquè la colla s‘ho mereix. Al final, el tres ha aguantat la baixada i arriba el moment de la croqueta, “vents al pilar!”. Ja el tenim carregat, no afluixem ni un mil·límetre, la menuda ja baixa, va que el descarreguem, vinga que ja el tenim… I descarregat!! Segon 3d6a descarregat dels Castellers de Tortosa! Molt ben defensat colla!
L’últim castell que portàvem era el 4d6, on s’estrenava una segona. Tots molt concentrats per acabar d’arrodonir la diada i la temporada. Si el descarregàvem hauríem aconseguit tots els objectius que ens havíem proposat, un total de nou castells descarregats a la nostra primera temporada. El quatre pujava molt parat, el pom de dalt ja estava col·locat i l’enxaneta es disposava a encavalcar-se quan a l’acotxadora li van relliscar els peus i es va quedar asseguda sobre els braços dels dosos que van aguantar amb aplom. El castell es va carregar i els més menuts van començar a baixar. La sortida de dosos va ser complicada perquè una rengla marxava cap enfora, però nosaltres no ens rendim tan fàcilment! Castell descarregat!
Una diada rodona, una temporada de somni. Vam començar a assajar com a colla el març d’aquest any i el nostre primer castell va arribar a festes de la Cinta. Des de llavors, hem aconseguit descarregar nou castells, de nou que ens hem proposat. A més, dels molts pilars que hem fet. I gran part d’aquest èxit li devem al cap de colla, que ens ha portat fins aquí. Per això, com a agraïment, al final de la diada a Montblanc li vam preparar un pilar sorpresa on va pujar al costat dels nostres padrins Los Xics Caleros.
Primera diada completa!
Semblava que aquest dia no arribava mai, feia molt que l’esperàvem, que el desitjàvem, que somiàvem amb ell, i no arribava. Aquests mesos s’han fet llargs, les ganes se’ns menjaven i no teníem el cap en res més: tres castells. Teníem el 3, sí. Teníem el 4, sí. Però tots sabíem que per ser una colla, una colla de veritat, necessitàvem tres castells i completar una diada.
El diumenge vam agafar un bus per primer cop com a colla, la canalla al fons fent xivarri, els grans al davant fen-te més encara. Hi havia nervis, l’últim assaig no havia sortit com esperàvem, hi havia moltes estrenes a tronc i també als poms, portàvem un castell que no havíem fet mai i que sabíem que era complicat. El cap de colla ho havia deixat clar el dia abans, havíem d’anar-hi tots al cent per cent, concentrats a cadascun dels castells, cap era fàcil! Al cap i a la fi el 3d6 l’havíem fet dos cops i el 4d6 només un, hauríem de suar.
Vam arribar a Vila-seca per a la segona diada de la colla local. Quan començava a fosquejar els Xiquets van obrir la diada amb un 4d6a molt segur, ara ens tocava a nosaltres, quins nervis! A primera ronda portàvem el 3d6, és el castell al que li tenim més confiança, encara que no era exactament al mateix que havíem portat a les altres diades. Descarregat. Un de tres, això va bé.
A segona ronda els amfitrions van provar el 3d7, que van baixar abans de coronar-lo, més val prevenir. Intent desmuntat. Era el nostre torn i sabíem quin castell tiraríem, era el moment de la veritat, el nostre primer 3d6a! Vam tancar la pinya i els segons van pujar-hi, es veia massa obert, el cap de colla es va voler assegurar i els va fer baixar. Peu desmuntat. Cap problema, no havien sonat gralles i podíem tornar-ho a intentar. La pinya es va tornar a tancar ràpidament i quest cop el tronc va pujar i les gralles van començar amb el toc de castells. La canalla pujava decidida, també volien fer l’agulla. “Enxaneta amunt!” Això balla, aquest baix està patint, més pit! Ja sento l’aleta, vinga que el tenim! Aguanteu! L’acotxadora ja ha entrat, doneu més pit, compte amb aquests que baixen fent la croqueta, vents al pilar! Ja tenim la segona aleta!
I el vam descarregar. L’eufòria va esclatar quan la pinya es va obrir, crits d’alegria llàgrimes i abraçades. Però ens havíem de contenir, l’altra colla havia de fer el seu castell i tots ens vam apropar a fer pinya.
Tercera ronda, la última per a nosaltres si tot anava bé. Els Xiquets de Vila-seca van descarregar un 5d6. Nosaltres vam encarar el 4d6, dos estrenes a terços i una a dosos. Cap problema, a la feina! Després de la seguretat dels dos primers castells descarregats ara no podíem fallar, ni ho faríem! L’estructura va aguantar constant i la pinya ferma, tercer castell descarregat de la diada.
Ara sí, ara ja no ens podem contenir més, hem de cantar, hem de saltar hem de cridar que ja som una colla castellera, que ja podem completar una diada que estam aquí i que donarem guerra!
Després d’això els Xiquets van repetir el 3d7 i aquesta vegada el van descarregar. Van seguir amb un pilar de 5 que van treballar molt bé i per finalitzar vam fer uns pilars de 4 en ronda conjunta.
Alguns diuen que els Castellers de Tortosa podem desafiar la gravetat, alguns diuen que al segon li fem fer moltes peses, alguns pensen que en realitat el terç s’estava preparant per sortir disparat cap al firmament, ja ho sabeu, per això de tocar el cel amb la mà. No ho sé, jutgeu vosaltres mateixos. Aquest va ser el nostre pilar final. I descarregat!
Bé, aquesta és la història de la nostra primera diada completa, del primer 3d6a dels Castellers de Tortosa. Una història que demostra que una diada no es decideix a l’últim assaig, sinó al llarg de tots els assajos, amb constància i treball.
3a diada castellera de l’Ametlla de Mar
La primera diada a la que vam anar va ser era la 3ª diada castellera de les terres de l’Ebre a l’Ametlla de Mar. Els padrins, Los Xics Caleros, actuaven amb Xiquets del Serrallo i Xiquets de Vila-seca i després de la nostra estrena per la Cinta també ens van convidar a nosaltres.
Optimistes i amb ganes de més ens vam plantejar aquella diada com una oportunitat per revalidar el 3d6 d’un mes enrere i estrenar un nou castell: el 4d6. S’ha de dir que la resta de colles ens van ajudar molt a les pinyes, quin goig que feien tant grans i heterogènies! Aquell dia no ens vam haver de preocupar per aquest tema.
Serrallo i Vila-seca portaven castells de 7 i els Caleros gamma alta de 6, però els Castellers de Tortosa no ens vam deixar intimidar. Nosaltres a la feina! El primer castell que portàvem era el 3d6, l’encaràvem amb seguretat però amb tots els sentits posats, sabíem que havia de sortir bé per donar confiança de cara el repte que se’ns plantejava a segona ronda: el 4d6.
El tres era pràcticament el mateix que el primer, només canviava l’acotxadora, la més petita de la colla que s’estrenava en aquella posició, i un baix que aquell dia no havia pogut venir. Aquella gran pinya ens va donar valor per pujar i fermesa per aguantar. Tornàvem a viure les emocions de la Cinta, la carn de gallina i els músculs tensos. Tot va sortir bé i vam descarregar el nostre segon castell!
En aquesta ronda els amfitrions van descarregar un 4d6a i tant Serrallo com Vila-Seca van apostar pel 3d7. La nostra canalla mai havia vist en directe un castell de set pisos i es van quedar molt impressionats, potser li va passar el mateix a algun dels grans. Si ells feien allò tant difícil, nosaltres podíem fer el 4d6.
Estàvem nerviosos, teníem moltes ganes de fer-lo però no sabíem si sortiria bé. Quan vam estrenar el 3d6 l’havíem estat assajant durant mesos, aquest en canvi el vam preparar com aquell qui diu en 4 setmanes. Abans del primer castell no havíem fet proves serioses del 4 i ara el portàvem a plaça. Estaríem preparats?
Ens va arribar el torn i la pinya va començar a agafar forma quadrada. Quan va estar muntada s’hi fan enfilar els segons i amb els peus sobre els baixos les seves cames van desaparèixer endins la pinya. El cap de colla a terra i el cap de troncs al segon pis es van mirar, “com esteu?” “Bé, bé!” L’altre segon que no les tenia totes, “vols dir que està ben quadrat això?” “Sí home, pit i collons!”, “terços amunt!” i les gralles van començar a sonar.
El castell no està perfecte, tremola una mica, una regla que està torta, la canalla que es fa esperar, una crossa que pateix, alguna mà on no toca, que estreny massa o massa poc. Aquestes coses que tenen els castells, però la virtut no està només en fer construccions impecables, sinó també en saber treballar-les quan toca.
I així vam descarregar el nostre primer 4d6.
La resta de la diada va ser una cosa una mica estranya, entre les gralles es sentia algun trombó, una melodia entremesclada que marejava a la pinya i desconcertava la canalla. I en algun moment totes les músiques van deixar de sonar precipitadament i la diada va concloure sense acabar.
Quina llàstima! Nosaltres que portàvem preparada la torre o el 3d7… i ens vam quedar amb les ganes!
El primer castell
La primera vegada que fas un castell amb la teva colla és com un despertar, és com obrir els ulls, la ment i el cor, a un món nou. És el principi d’un sentiment que saps que duràs a dins durant molt temps, el sentiment de pertànyer a aquell col·lectiu, de ser una part imprescindible d’un complex sistema de posicions que quan engalzen formen alguna cosa especial. Són forces entrellaçades, emocions que flueixen d’unes mans a les altres, és un objectiu comú que ens fa oblidar les nostres diferències, és pensar només en allò que estàs fet en aquell precís instant, ni la feina ni els estudis ni un amor frustrat ni els diners ni cap de les coses que ens persegueixen dia a dia, tot es dilueix i només queda un pensament: el castell.
La primera vegada que fas un castell t’adones del que realment significa. Quan has assajat durant mesos i has vist progressar un grup de gent, que de desconeguts han passat a ser una part molt important de la teva vida, quan has sigut testimoni de l’esforç de tots i totes, i el teu propi, quan heu lluitat contra les inclemències, i quan per fi heu vist com un somni es feia realitat, només llavors pots entendre què és un castell.
El 6 de setembre, per festes de la Cinta, els Castellers de Tortosa portàvem a plaça el nostre primer castell, un 3d6. Feia molt temps que l’esperàvem, i estàvem nerviosos. El portàvem molt assajat, el teníem segur i estable, ho havíem vist als assajos, però seriem realment capaços de completar-lo aquell dia? La majoria d’integrants de la colla no havia fet mai un castell i la canalla, aquella part tan delicada i important a la vegada, ells també s’estrenaven, es farien enrere en l’últim moment? Es posarien nerviosos? I si no sortia bé i fèiem llenya? La colla es desil·lusionaria?
Vam arribar a la plaça de l’ajuntament amb tots aquets dubtes al cap, i per afegir dramatisme a l’escena ens faltava pinya. Havíem avisat als nostres padrins, i un grup dels Xics Caleros van venir per donar-nos un cop de mà, tot i així però, no hi havia prou gent. En realitat n’hi havia molta de gent a la plaça, estaven les pubilles, les autoritats locals, les bèsties, els dolçainers de Tortosa i els Geganters a més de tot el públic. I aquets últims, els Geganters, van ser els que ens van ajudar a completar la pinya, una vella formació cultural de la ciutat donant suport a una que estava naixent. Una bonica imatge si ho pensem.
Amb el tema de la pinya solucionat el cap de colla va reunir a tota la gent, era el moment de demostrar el que valíem, era el moment de descarregar el nostre primer castell! Amb els ànims pels núvols i l’adrenalina pujant segon a segon vam començar el nostre 3d6. Cadascú al seu lloc, els baixos ben quadrats (Manel, Humbert i Joel) les agulles esquena contra esquena (Albert, Ropi i Gerard) les crosses apretades (Montse, Reis, Xènia, Anna, Marina i Kevin) els contraforts donant suport al seu baix (Cole, Txell, Laura) i totes les mans (primeres, vents i laterals) col·locades i llestes per fer força quan fes falta. Les gralleres (Núria i Laura) acompanyades de músics dels nostres padrins, a punt per iniciar el toc de castells. El tronc i la canalla descalços, esperant l’orde de pujar mentre els nervis se’ls menjaven.
I les espatlles dels baixos es van començar a carregar de pes, la pinya aguantava ferma i les dosos pujaven finetes, llavors els més petits van començar l’escalada. S’aproximava l’aleta i tots notàvem com el castell estava viu amb cada batec dels nostres cors. La plaça ho vivia amb emoció, i quan el vam coronar van esclatar amb aplaudiments. Una petita part de la tensió es va dissipar en aquell moment, però quedava feina per fer i havíem de seguir concentrats, atents a les ordes del cap de colla i a les indicacions dels companys.
I ho vam aconseguir, el vam descarregar, una fita per a nosaltres molt important. Significava l’inici de la nostra història com a colla castellera. Era un crit que deia estem aquí i hem vingut per a quedar-nos. Ja som tres colles a les Terres de l’Ebre!
En aquell moment, quan la pinya es va desfer i vam celebrar abraçats el nostre petit triomf, va ser quan aquest món del que us he parlat es va obrir. Després d’aquell dia ja sabíem el que volíem. Volíem fer més castells, superar-nos a nosaltres mateixos, aconseguir fites majors, fer gran la colla, volíem ser castellers, des de llavors i per sempre.
I aquest és el relat del nostre primer castell. Un que recordem sempre amb tendresa, que ens acompanyarà a cada diada i a cada castell perquè és part de nosaltres, és part de la història d’aquesta colla.
