Quan el gruix de gent als assajos augmenta, quan puges el ritme de treball, quan es fan més proves i es poden treballar molt més les pinyes, quan la canalla curra més que mai, llavors és quan arriba una diada i pots gaudir de veritat dels castells. I és que sortir de plaça amb tres castells descarregats amb solvència i tranquil·litat és un plaer. I més si ho fas a casa, amb un castell inèdit per a la colla i estrenant posicions.
Això sí, no us penseu que la diada va ser tot flors i violes, de fet, temps de començar ens faltava una Rosa…
La diada estava programada ales 12 del migdia a la plaça del Mercat de Tortosa, que s’anava emplenant de castellers ja mitja hora abans. Les colles invitades: Xiquets de Vila-Seca i Castellers de Cerdanyola. Però a mesura que s’acostava l’hora marcada la cap de canalla s’anava posant nerviosa, faltaven l’enxaneta i una dosos que pujaven al primer castell. Després d’intentar contactar via whatsapp, trucades, i senyals de fum amb qualsevol persona que ens podés dir on eren les xiquetes el sots-cap de colla i ella van agafar el cotxe per anar-les a buscar a casa. I sort que les van trobar preparades per sortir i no amb les lleganyes encara als ulls com s’esperaven. Resulta que es pensaven que la diada era a les 12:30, i en el fons tenien raó perquè va ser més o menys a l’hora que vam començar voltant i girant!
Després d’aquesta incidència inicial, ja amb tothom enfaixat i amb ganes de fer pinya, perquè amb el fred que feia a ple sol i a ple migdia el dissabte a Tortosa res venia més de gust que una mica de calor humà (la pinya són els veritables herois dels castells, quin aguant!) vam començar la diada amb un 3d6 de foto. Semblava un castell de pedra de veritat perquè no es movia ni un mil·límetre, va ser una llàstima que l’acotxadora no es col·loqués bé i el castell no es pugués coronar. Així que la primera ronda es va quedar amb un intent desmuntat. Els de blau cel van descarregar un 4d6 i vam poder veure un 3d7 dels del Vallés.
A segona ronda vam tornar-hi amb el 3d6. Perquè som cabuts i perquè un castell tan ben parit no es pot deixar a mitges! Xerradeta de motivació per als grans i també per a la canalla. No faríem canvis, només calia posar-li ganes perquè sortís. Ara sí amb tota la decisió del món vam pujar el segon 3, que potser no estava tan perfecte com el primer, però feia goig de veure igual. Aquest el vam descarregar sense cap problema i els somriures van tornar a les cares de la colla. I això és important perquè els castells són actitud, creure que es pot mantenint un cert respecte a les construccions, i tot això ens faria falta per al pròxim castell que encararíem, un castell que no havíem fet mai, el 4d6 amb agulla. Vila-seca va tenir la mala sort de caure amb el 3d6a, cap lesió per això, i els de verd van descarregar un 4d6.
I ja hi érem, el moment de la veritat havia arribat, el que tant havíem esperat, volíem descarregar un castell nou, un que requereix més gent a tronc i sobretot a pinya, amb una agulla totalment renovada, amb un baix que s’estrenava i també noves mans aguantant el pilar. Però feia temps que l’estàvem creuant a l’assaig i tots ens el creiem, confiança mútua entre pinya tronc i canalla, i el cap de colla dirigint amb positivisme. Les dos colles de fora ajudant a la pinya, i també alguns dels nostres amics de la Cala, que no ens fallen mai. Entre tots vam crear una gran pinya, forta i ferma. Tot estava a punt. El 4 pujava ben obert, potser un pèl massa per als segons que no arribaven a agafar cama però perfecte perquè els terços el treballessin amb comoditat. La pujada de canalla va anar tan ràpida que en un moment ja estava sonant la primera aleta, ningú fora de lloc, cap dubte, l’emoció començava a arribar mentre l’agulla s’alçava en mig del castell, teníem ja l’acotxadora damunt la terça del quatre, preparada per entrar i convertir-se en l’enxaneta del pilar. Les gralleres ben atentes, mentre l’estructura exterior anava desmuntant-se, per tocar la segona aleta. I ja la tenim! Castell carregat! Queda tan poc que dins nostre ja el celebrem, només la baixada de l’agulla…. Primer 4d6a descarregat pels Castellers de Tortosa! Eufòria, alegria, salts, crits, càntics, felicitat en estat pur!
La diada va seguir el seu curs. Els Xiquets de Vila-Seca van fer un intent de 3d6a i els de Cerdanyola van descarregar aquesta mateixa estructura. Per a última ronda l’últim que volíem intentar a la nostra diada era el 4d6, el castell que havíem aconseguit descarregar al Prat després de que ens portés tants mals de caps. Una de les nostres acotxadores s’estrenava en aquest castell com a enxaneta, també teníem debut al pis de dosos i de terços i això sempre és un punt més de motivació. El castell va començar a enlairar-se. A dintre la pinya hi hauria cabut una altra colla fent castells, potser és perquè la gent ja no aguantava més la calor i necessitava espai vital, es pot entendre. Tot i així l’estructura era ferma i es podia treballar amb comoditat, pujava rapidíssim, acotxadora i enxaneta arribaven dalt just quan es començaven a col·locar les dosos i la traspassada va ser com un sospir, ni es va notar, i sense adonar-nos-en ja estàvem descarregant el nostre tercer castell del dia. Després d’això els blau cel van repetir el 3d6a per aquest cop descarregar-lo i Cerdanyola va descarregar un pilar de 5 on tots els integrants eren molt i molt joves.
Vam acabar aquesta magnífica diada amb uns pilars conjunts i un últim dins al Mercat de Tortosa.
Autor: Castellers de Tortosa Sang Grana
Diada al Prat del Llobregat
Tot just es feia de dia quan els castellers de Tortosa ens despertàvem, pantalons blancs posats i la faixa a la motxilla. Ningú estava adormit, els nervis no ho permetien: marxàvem per primera vegada a les comarques barcelonines a fer castells.
Però a la motxilla hi portàvem una altra cosa, una ombra, una por, un monstre. Hi portàvem els 4 intents desmuntats del 4d6, i el neguit de la setmana anterior, quan no vam poder fer cap construcció per culpa del vent. Ara anàvem al Prat de Llobregat, i la previsió era de pluja.
Després de dues hores de viatge i molts “quant falta?” de la canalla vam arribar per fi al nostre destí ( ah, i al Prat també). Efectivament plovia, però d’una manera suau, quasi imperceptible, només era el preludi del que s’acostava. Les tres colles (Castellers del Prat, Castellers de Castellar i nosaltres, Castellers de Tortosa) teníem ganes de fer la diada i una mica d’aigua no ens feia por, així doncs vam iniciar la diada amb els pilars de benvinguda, una mica descompassats.
Els primers van ser els de Castellar, que anaven de grana, color que properament lluirem els de Tortosa amb molt d’orgull, amb un id2d6. Els següents, nosaltres. El cap de colla ho tenia clar, i la colla també, l’objectiu era descarregar el maleït 4d6, així que seria el primer que faríem. La pinya es va muntar amb la gran ajuda dels amfitrions i també la dels companys de grana. Sota la fina pluja el tronc va anar pujant, estava bé de mides. El pom era sobre la pinya i començava a pujar, l’acotxadora tenia tantes ganes de fer el castell que va arribar dalt abans que els dosos i quan va veure que no podia seguir pujant va decidir esperar les seves companyes segurament pensant “vinga afanyeu-vos que hem de descarregar-lo!” En quant els dosos van estar col·locats la petita va reprendre l’ascensió, l’enxaneta la seguia de prop, ja era sobre la seva terça. I podem agrair a la canalla la seva rapidesa perquè en aquell moment el castell es començava a deformar, els baixos començaven a patir i la pinya no hagués aguantat un castell massa llarg. Així que amb coratge l’enxaneta es va alçar per sobre de tots i va tocar aquell cel humit i gris, que es va il·luminar per un instant amb l’aleta. Teníem el 4 carregat! I ara sabíem que el podíem descarregar. Quan tots vam ser al terra i la pinya es va obrir alguna cosa dins nostre es va alliberar, ja no portàvem l’ombra, la por ni el monstre. Havíem descarregat el 4d6.
Van seguir els de blau, que jugaven a casa, amb un 2d5. En aquell moment la pluja va començar a ser més significativa. De fet, anava en crecciendo, amenaçadora. Tot i això nosaltres defensàvem la plaça, havíem vingut a fer castells i no ens rendiríem fàcilment. La segona ronda va començar amb un id3d6a de Castellar, seguit del nostre id3d6a. Només el vam pujar fins terços i vam veure que estava mal quadrat, molt mal quadrat de fet, no semblava ni un triangle ni una rodona, no sé què semblava… però un castell amb opcions de descarregar-se segur que no. Ja el faríem a la ronda de repetició, vam pensar, pobres il·lusos. Per acabar els amfitrions van descarregar un 3d6.
A tercera ronda, després d’un 4d6 del de Castellar, vam aixecar el 3d6. Era el 7é de la colla, al que menys por li tenim, el que sempre descarreguem. Potser per això, i afegint que ens havíem relaxat després de treure’ns l’espineta del 4, va sortir com va sortir. Quin desastre! Això sí, el vam defensar fins al final i el vam descarregar, però és d’aquells castells que et deixen unes fotos molt èpiques que donen tema de conversa per a tota la setmana. I per acabar-ho d’arrodonir, l’aigua ja no era imperceptible sinó que s’aproximava a una pluja torrencial, ho podreu apreciar pel color blanquinós de les fotografies. Us deixem aquestes dos fotografies perquè gaudiu de l’espectacle.
Després d’això la diada es va parar i tots vam córrer a aixoplugar-nos sota les balconades. Deu minuts després es van esvair una mica els núvols i els del Prat no s’ho van pensar gens. Van començar a muntar pinya ràpidament, no fos cas que tornés l’aigua. Van fer un id3d6a i tal com esperàvem el cel es va tornar a tapar i el xàfec ens va agafar de nou. Amb les 3 rondes de castells fetes vam decidir donar per acabada la diada quedant-nos sense ronda de repetició ni pilar final. El temps ens la té jurada! Tot i això vam tornar a casa contents amb el primer 4d6 de la temporada i un altre 3d6 a la butxaca.
(Les nostres gralleres –de negre- amb una companya tabalera de castellar i dos infiltrats que van voler sortir a la foto dels músics)
Fotografies: Isaac Ferrer
[bws_googleplusone]Diada del Perelló
Al Perelló hi anàvem amb ganes de descarregar el 4d6, el divendres abans de diada havia estat un gran assaig on vam creuar el 3 el 3a el 4 i el 4a, aquest últim per primera vegada, a més de col·locar acotxadora a la torre i encaràvem animats la diada. Tot i això alguna canalla no hi podria assistir i això ens deixava amb una única parella d’acotxadora-enxaneta, cosa que sempre és perillós perquè no disposes de recanvis.
Quan vam arribar a la Fira de la mel l’altra colla, els nostres companys de l’Ametlla, ja hi eren esperant-nos. Aquesta vegada vam obrir nosaltres la diada i en un brot de valentia i confiança vam decidir fer-ho amb el 4, el castell que ens havia donat problemes a l’última diada. A més, com mai ens agrada repetir un castell sense fer-li algun canvi, som així de capriciosos, vam decidir estrenar dos segons en aquella construcció. No ens estem de res!
El castell va començar a pujar sobre aquella pinya que, com molts cops, era tant nostra com dels Xics Caleros,sempre fen-nos mutu suport. En arribar dalt un dels dosos va pensar que seria divertit fer un pas de ball, o una patada voladora, no ho sabria descriure. Però bé, res més enllà d’un toc d’atenció per indicar al públic que s’estava posant en situació encara que l’espectacle havia començat. Ara ja sí amb els peus al lloc els dosos rebien l’arribada de les més petites. L’acotxadora però també va tenir problemes amb els peus, que se li van escapar (els dos) de l’espatlla dels dosos fent impossible que l’enxaneta creués el castell per carregar-lo. Ostres! Totes cap avall i sense encantar-se perquè una de les rengles s’estava entrant tant al castell que els terços es podien explicar secrets a cau d’orella. I per segon cop ens vam quedar a les portes de fer l’aleta al 4d6, quina ràbia!
A segona ronda vam optar pel 3d6, el nostre castell insígnia, el que no falla mai. I no va decepcionar,el vam descarregar sense complicacions cosa que va suposar una injecció d’optimisme i coratge. Tal com va dir l’enxaneta en arribar al terra “Quan descarregues el castell és com si un llamp et passés pel cos, com electricitat!”. Només per sentir una frase com aquesta d’una nena petita ja val la pensa fer-te casteller.
Després d’això ens vam animar a repetir el 4, era el castell que tots portàvem al cap i s’havia de tornar a intentar. Aquesta vegada estava millor de mides, la música sonava esperançadora quan va començar a pujar el pis de terços, dosos amunt i les menudes preparades. El cap de colla va donar l’ordre i van començar a pujar, però l’acotxadora es va quedar entrebancada pujant a la seva terça que aguantava amb aplom els repetits intents de la petita que no aconseguia arribar a la faixa. Després d’una estona que es va fer eterna amb el pes del castell sobre la pinya el 4 es va desmuntar per segona vegada. Amb el cansament de la colla i els ànims una mica baixos vam decidir donar per acabades les rondes de castells i dedicar-nos a ajudar als Caleros que van descarregar el 3 i el 4 de sis i van tenir també algun intent desmuntat, segurament només per ser uns bons padrins i donar-nos suport psicològic.
Per acabar vam fer dos pilars simultanis molt bonics on les enxanetes, demostrant l’amor que ens tenim les dues colles, es van llençar un petó des de dalt dels seus pilars. I amb aquest gest tan dolç vam acabar la diada.
Sembla que aquest castell se’ns resisteix, però això no quedarà així. Tenim determinació, i la clau sabem quina és: assaig, assaig i assaig. No defallim, no afluixem, som els Castellers de Tortosa i demostrarem a plaça el que valem!
Quan toca apretar les dents
La primera diada de la temporada sempre costa, i més quan encara ets una colla novata i poc rodada. Anàvem a mínims i anàvem a màxims. El tres el quatre i el tres amb agulla, els castells que vam descarregar la temporada passada.
Les peripècies passades setmanes abans per quadrar el pom de dalt van ser importants. L’enxaneta no ve, les acotxadores no estaran a la diada, la que havia de ser enxaneta fa d’acotxadora, el dos aprèn d’enxaneta, el dos/enxaneta està de baixa, una acotxadora que al final ve a la diada, la que feia d’acotxadora ha d’aprendre d’enaxneta… aaaaah! Estrès! A troncs també hi ha baixes i les pinyes es treballen quan es pot. Però al final arribem a temps i tenim les proves preparades per a la diada a l’Ametlla i resem perquè tot surti bé…. i algú sí que va resar perquè el que va passar allí no s’explica d’una altra forma. Seguiu llegint i sabreu de què parlo.
Vam començar amb el 3d6 i abans de pujar tots estàvem nerviosos.
Hi havia baixos nous, crosses, laterals i agulles que no havien fet mai castells, dos terces que s’estrenaven i la gran incògnita del dia, la nova enxaneta. Havia treballat dur i els últims assajos estaven sortint molt bé, però no sabíem com reaccionaria als 6 pisos. Per sort venia 100% motivada i amb moltes ganes de debutar. Així vam començar a pujar el castell que es va mantenir ferm i amb bona mida durant la carregada, les petites anaven pujant a bon ritme i semblava que tot anava bé. El cap de colla les anava animant i creuava els dits perquè l’exaneta no es fes enrere a últim moment. I no ho va fer, havia arribat fins allí i ara no es podia deixar dominar per la por, havia aprés que els més valents no són els que mai tenen por sinó el que saber superar-la, i ella era valenta. L’acotxadora estava col·locada, era el seu torn: pinza, peu a la faixa, un peu, l’altre, i aleta! Un gran somriure es va dibuixar a la seva cara, ho havia aconseguit. Ara tocava descarregar-lo. Durant la baixada la rengla es va allunyar una mica i el tres va perdre la mida, però ja estaven sortint dosos i no va suposar un problema. Primer castell descarregat!
La colla estava contenta, molts havien fet el primer castell de la seva vida! Seria un dia que recordarien. Tothom volia felicitar a la canalla, els avis de l’enxaneta (també castellers) no cabien de l’emoció i la seva germana que també havia pujat al pom de dalt n’estava orgullosa. L’adrenalina ja fluïa per les venes i ara només pensàvem en el següent castell.
A segona ronda vam encarar el 3d6a, el preferit de l’acotxadora perquè entra al pilar i també fa l’aleta. I aquí és on va entrar en joc la intervenció divina. Igual que al castell anterior durant la carregada la pinya aguantava forta les mides eren bones i tot anava bé, era la calma abans de la tempesta. Un cop les gralles van anunciar l’aleta va ser com si els segons sentissin l’alarma de final de la jornada i van decidir que ells ja havien acabat de fer feina, que els aguantés la pinya! Un d’ells inclús va intentar fer la migdiada sobre les mans del primeres i el vent, que es devien estar cagant amb ell (perdoneu l’expressió). La seva terça semblava ingràvida aguantant dreta allí dalt mentre allò s’enfonsava. Les altres rengles també aguantaven amb penes i treballs. Com el vam haver de treballar per descarregar-lo! Ja tenim per a la memòria el nostre primer castell èpic! Mireu el vídeo, no té desperdici…
Després d’aquest desafiament a les lleis de la natura un 4d6 semblava feina fàcil, però els castells mai són fàcils i aquell dia ja havíem esgotat tota la sort del món. Vam fer dos intents desmuntats. Al primer un segon no estava massa bé i per no repetir l’experiència de l’agulla ens va semblar més prudent baixar-lo i tornar a començar. La segona vegada estava millor, vam col·locar acotxadora i l’enxaneta va arribar fins dalt dels dosos, però al moment de fer la passada no ho va veure clar i vam haver de baixar un altre cop, coses que passen.
Ens vam quedar amb les ganes de descarregar-ho tot, però això és bo. Així encararem amb més ganes la següent diada, i també ens ensenya que els castells volen molt d’assaig i que encara ens queda molta feina per fer.
Finalment vam fer dos pilars simultanis amb l’altra colla. Ells no van tenir sort en la diada i tot i que van pujar fins acotxadora a totes les construccions l’enxaneta no es va atrevir a creuar els castells. Quan ens tornem a trobar farem una gran diada les dos colles, de ben segur!
Alçats pel nostre riu
Anys fa que lluitem, anys fa que cridem, anys fa que defensem lo nostre riu i la nostra terra. Los ebrencs fa molts anys que som al peu del canó i res mos ha fet defallir, quan lo riu mos ha necessitat hem sortit al carrer a manifestar-mos, perquè ell sempre ha estat per a natros. El portem tots a dins i ningú podrà arrancar-lo dels nostres cors ni del nostre paisatge.
Ahir, 7 de febrer, la PDE va organitzar una manifestació a Amposta que va resultar imponent. Les Terres de l’Ebre hi érem tots, i molta gent d’arreu de Catalunya i Aragó es van unir a natros. Los Castellers de Tortosa hi estàvem convidats com tantes altres organitzacions del territori.
La concentració estava programada al pavelló però hi havia tanta gent que la multitud arribava molt més amunt del recorregut. La desfilada blava acabava, com no podia ser d’altra forma, al pont penjant. Allí era on los castellers mos havíem de trobar perquè després dels parlaments teníem l’honor d’alçar dos pilars simultanis. Los Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i los Castellers de Tortosa, les dos colles de l’Ebre unides per una mateixa causa.
Arribar davant de l’escenari va ser una tasca difícil, no cabia ni una agulla allà davant, però finalment mos vam obrir camí entre el gentiu i los organitzadors mos van anar fent lloc per a les pinyes que es van anar tancant una al costat de l’altra. Amb l’emoció al cor i conscients del moment que estàvem vivint vam començar a alçar el pilar, i en aixecar-lo cap per damunt la pinya lo segon va vore un riu de gent que no s’acabava, un pis més i l’horitzó més lluny, però tampoc es veia lo final. Quina sensació, se’t posava la pell de gallina amb aquella imatge, un poble cridant en defensa de la natura, que té molta força però de vegades no se l’escolta, i allí estàvem tots, donant-li veu.
Les enxanetes van pujar plegades, i amb un gran somriure van fer l’aleta, sabent que aquell era un moment històric.
